Malgrat no arribar als 100 metres la Cerdà de la Bessona Inferior és tota una declaració d’intencions, essència de l’escalada més genuïna d’Agulles, on s’ha de menester una combinació de gest i tremp per sortir airosos d’aquestes quatre tirades de pura delícia, tècniques i amb una bona dosi d’exposició.
La Reina i la Corona de la Reina romanen discretes en un segon terme, empetitides per les seves il·lustres veïnes, formant coll al sud amb la Bola de la Partió i al nord amb la Boteruda del Gra. Aquestes dues petites roques tenen, com totes les del voltant, la seva Aresta Brucs.
Al Serrat dels Monjos, a recer dels vents dominants, s’hi crea un microclima que permet escalar còmodament els dies més freds de l’hivern. La Insubmissió és una via de tall clàssic, sinuosa, amb roca generalment bona, algun llarg interessant i un final decebedor. Resta quasi equipada, bon terreny de joc per amortitzar els tascons. Recomanable…
Un cop la part central i més llaminera del Serrat dels Monjos ha estat espremuda fins treure-li tot el suc toca explotar la menys atractiva banda oest. L’Espereotip busca enllaçar els panys més interessants, pagant la penyora de la gran feixa, per rematar l’ascensió amb tres bonics llargs al “segon pis”. Via ràpida i completament…
Hi ha itineraris que són una declaració d’intencions, una manera d’entendre l’escalada. Sens dubte, l’Aresta Arcarons pertany a aquesta categoria de via, on toca escalar sense embuts, sublimant l’escalada més montserratina per sortir airosos d’aquest magnífic tobogan que és l’aresta sud Del Plec Superior. Rocam excel·lent, bona dosi d’exposició i un dels entorns més feréstecs…
La Normal de la Mòmia pertany al grup d’escalades històriques anteriors a la Guerra Civil. Mostra d’audàcia dels escaladors de Manresa i en especial del seu cap de corda, en Jaume Caselles. Aquest superà els darrers 60 metres de l’ascenció sense possibilitat d’emplaçar-hi cap ferro i com en totes les escalades compromeses que escometia ho…
Variant de la popular Gómez-Xalmet, la Cerdanyola aprofita amb avarícia les plaques de l’esquerra d’aquesta, per després tornar a la Gómez i guanyar l’àpex de la Prenyada. Via poc repetida, gaudeix de la millor roca del sud de l’agulla, aspre i adherent. Recentment se li ha fet una restauració exemplar, ara no hi ha excusa…
Un cop conquerides la majoria de les agulles montserratines els escaladors de la post-guerra van enfocar els seus esforços en les grans parets. D’aquests en destacaren els TIM de Sabadell, conquerint cada una de les Parets més emblemàtiques del Massís. El primer objectiu fou l’arrogant Paret de l’Aeri.
La Puigmal del Cavall marca l’inici d’una nova època de l’escalada a casa nostra. Per primera vegada es guanyen les monolítiques plaques somitals del Cavall a cop de les recents inventades pitonisses d’expansió. Abans però, els aperturistes aprofitaren el camí natural que marca l’evident sistema fissurat del vessant nord, intent abandonat per la cordada Santacana-Gómez,…
A voltes el nom diu molt sobre la via i aquest no és gaire engrescador. No obstant com som curiosos de mena i el premi és pujar al cim del Ninet d’Agulles hi anem a treure el nas… I ens enduem una agradable sorpresa.
Hi ha vegades que l’adjectiu “Normal” per una via no s’escau gens. És el cas de la Normal del Sentinella, una petita gran línia on l’enginy dels pioners queda palès amb l’agosarat pas de gegant que s’ha de fer per guanyar el cim del Sentinella des del seu Fusell.
Pujar al cim del Cavall és sempre una alegria, tot i que aquest cop la via et deixa una sensació agredolça. Amb un bonic segon llarg i les dos darreres tirades d’artificial d’aquell que et toca estirar-te una mica, el primer i el tercer llargs són tant cutres que condicionen irremeiablement tota l’ascensió.
A cavall entre el Sant Benet més lluminós i la contundència de les parets nord Els Flautats resten desafiants esperant la visita de l’escalador àvid de llocs poc transitats. Agulles i bretxes s’ordenen de nord a sud formant un dels conjunts de roques més emblemàtics de Montserrat i alhora menys recorreguts. Els itineraris hi són,…
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
Autèntica torre de guaita fronterera entre Sant jeroni i els Ecos, la Talaieta d’en Barbé es mostra inexpugnable pels quatre costats. Són poques les vies que arribem al cimall i escassos els escaladors que el trepitgen.
La Nina és de les Agulles que juntament amb el Lloro, l’Ou de Colom o la Portella Gran, foren ascendides per primera vegada amb l’ajut d’un tronc durant una època en que la imaginació substituïa la manca de recursos.
A les beceroles de l’escalada a Montserrat, un cop conquerit el Cavall i la Mòmia els pioners es fixaren en aquest estrambòtic monòlit, que imitant una au tropical domina els Alts Frares. Per conquerir-lo s’usà la reconsagrada tècnica del tronc, tant primitiva com efectiva, en aquest cas no exempta de polèmica.
De la Directa al Prostíbul en sortim satisfets, amb la certesa d’escalar sense embuts, adelerats amb cada una de les tirades que, esquitxades de subtileses marquen la diferència amb altres línies, contents del gaudi d’un rocam a voltes excel·lent i d’un entorn que per proper molts cops no sabem valorar en la seva justa mesura.
A vegades la simple visió d’una paret concreta desperta un desig incontrolable d’enfilar-hi. És el que passa quan des de l’altra banda de la Canal del Migdia observem el llaminer frontó per on transcorre la Canet-Rosales-Alonso; si endemés resulta que la via és pura delícia la satisfacció és complerta. Ens trobem davant d’un itinerari de…
Traçat d’una elegància indiscutible, pura lògica amanida amb el millor conglomerat del Serrat i salpebrat amb un equipament que obliga, o més ben dit, convida a gaudir de l’escalada sense més. Considerada la via més fàcil de l’Aeri (que ho és) val més anar-hi amb el cinquè ben après, carnet de navegació i sense parabolitis…
Talaia privilegiada, la Torre dels Aurons és un dels miradors naturals més exclusius del Massís amb unes vistes excepcionals sobre Frares. Guanyar el cim obliga sí o sí a dedicar uns minuts a contemplar l’espectacle mentre recollim cordes i preparem el ràpel, moment de joia que l’escalador d’esperit sensible sap assaborir amb calma. L’Aresta Fredi-Picazo…
Seguint amb el noble art d’escura-xemeneies aprofitem la caminada fins a Sant Jeroni per gaudir de la preciosa Nubiola-Torras, complement perfecte de la Torras-Nubiola. Una altra escalada interior, fresca, lògica, assequible i amb un segon llarg prou aeri i espectacular. Com la seva germana es troba equipada (aquesta més), només tenint que menester 6 cintes…
A Montserrat tenim la sort de comptar amb un bon grapat de xemeneies de totes les mides i dificultats: la GEDE de l’Escorpí, la Torras-Nubiola-Capeta del Sabre o l’estret segon llarg de la Haus-Estrems, per posar només algun exemple. A la Paret Oest de Sant Jeroni en trobem tres d’una bellesa singular: la TIM, la…
Entre la Miranda de la Portella i la Roca de les Vuit es forma una fissura d’una evidència aclaparadora. Enllaçar aquesta amb la part superior de la CADE semblaria una bona manera de redreçar aquesta segona, no obstant la lògica clàssica de la CADE és d’una bellesa que no admet discussió.
Montserrat és un privilegi i la Bavaria l’excusa perfecta per una llarga caminada travessant pel peu dels catedralicis espadats que són la Nord de Frares. Un cop a l’altra banda del Coll del Porc la grandiositat deixa pas a l’ambient ufanós que tot ho embolcalla, deixant l’ànima llesta pel gaudi que suposa elevar-se per sobre…
A vegades és la suma de les petites coses allò que dóna sentit a tot plegat, conformant quelcom aclaparador. L’Anglada-Eli és una d’aquestes sumes: talaia privilegiada i solitaria, roca de la millor i una línia que és pura delícia. Sempre sentirem qui digui que és una rampa massa llunyana per tant pocs metres, però com…
La zona dels Graus, juntament amb la Paret de la Codolosa han estat espremudes fins l’última gota. El fàcil accés, clima benèvol quan el fred apreta i la bona roca són massa llaminers. La Via de l’Avi Joan és una més de tantes propostes poc interessants que trobem en el sector. Pensada per gent que…
L‘Hurtado-Carbonell és una bonica via d’escalada combinada que va a buscar l’evident diedre de la banda dreta de la paret. Per fer-ho aprofita estratègicament l’entrada de la CADE i el primer llarg de la Reina-Bellmunt, un preciós diedre que no es pot desaprofitar. El sisè llarg és realment bo, amb un diedre extraordinari que podrem superar…